Nulla poena sine lege

          Darrerament el PP va acordar amb el PSOE la #CadenaPerpètua de facto (ja anunciada al 2012 per Mariano Rajoy) sota l’eufemisme “presó permanent revisable” en la reforma del Codi Penal aprovada pels conservadors en el Congrés dels Diputats. La resta de grups polítics, carregant en contra van assegurar l’estudi del fons de la qüestió i l’elaboració d’esmenes durant el tràmit parlamentari.

55hobbesleviathansmallAquest fet m’ha portat a reflexionar sobre les bases del Dret Penal espanyol, i en general sobre les bases de l’Estat de Dret que va començar a prendre rellevància un cop superat l’Antic Règim i així reflexionar sobre la necessitat de no retrocedir en la construcció d’una societat que ja albergaven els filòsofs de les llums.

Si bé la tipificació dels delictes respon a una demanda social (la societat exigeix que es tipifiquin certes accions com a delictes i també pot exigir que algunes accions tipificades deixin de ser considerades crims), les penes actuals del nostre Codi Penal vinculades a les accions delictives, responen a uns paràmetres més enllà de l’interès d’un col·lectiu, responen a les característiques pròpies de l’Estat de Dret.

A partir del contracte social (o el famós Leviatan), la societat transfereix als poders públics (policia, justícia, centres penitenciaris…) la capacitat de coaccionar els individus com a mitjà de control social formal quan el control informal que es genera en la convivència i relacions humanes no resulta efectiu.
70105451554773441710be
És per aquest motiu que la funció del Codi Penal i de les seves penes, no han de ser considerades un mer càstig per aquell qui ha comès un delicte sinó que és també un mecanisme formal dissuasiu per potencials criminals.

No obstant això, tot i el dret de l’administració d’exercir la força coercitiva també té l’obligació i/o responsabilitat de reconduir i reinserir als convictes un cop han complert amb la pena imposada a la societat a fi que no tornin a cometre actes delictius. Per tant, la condemna no és el final del “procés punitiu”, sinó que com deia Rousseau, el legislador no ha de centrar el seu interès a castigar els delictes sinó més aviat tendir a evitar la seva comissió. Rousseau sostenia que “El fi de les penes no és turmentar i afligir a un ens sensible ni desfer un delicte ja comès, sinó que el fi no és un altre que impedir al reu causar nous delictes, danys als ciutadans, i alhora retreure als altres la comissió de més delictes”.

La #CadenaPerpètua, des del meu punt de vista, no és sinó una pena inútil que atempta directament contra la justícia, ja que incideix de forma negativa directament als fonaments del contracte social, ja que és totalment dura, és la màxima limitació a la llibertat de les persones, i per tant desvirtua la finalitat del dret penal a l’Estat de Dret que propugnem.

A més a més, la discussió sobre la cadena perpètua ha sortit arran dels atemptats terroristes, que, si bé s’han de condemnar i no permetre en cap instància, són els crims que més surten a la llum per la seva repercussió mediàtica i índole i que afecten directament a la sensibilitat de les persones.

Això no obstant, seria interessant no oblidar tot un gruix de criminalitat anomenada “delinqüència de coll blanc” que acaba passant desapercebuda o si més no, que acaba rebent un tracte de favor en molts països (Espanya n’és un exemple, encara que ens pesi). Són aquells delictes econòmics que l’administració té dificultats per trobar i pels que la legislació i justícia acaben sent tractats amb indulgència.

cadPer tant la política criminal no s’ha de desentendre de cada situació personal del criminal (entès com aquella persona que ha comès un acte delictiu) abandonat-lo a restar en centres penitenciaris in saecula saeculorum sinó que ha de vetllar mitjançant estratègies, tàctiques i mitjans de sanció socials per conseguir un control òptim tant reactiu com sobretot previsor.  Establir la cadena perpetua a Espanya (tot i que lamentablement a la pràctica existeix de manera difuminada) no seria altre cosa que un retrocés en un afany populista.

mafia-de-cuello-blancoUna política (si em deixeu dir, “barata”) per respondre a un moment històric de crisis econòmica i desviar l’atenció dels ciutadans en el terrorisme que apareix en moments puntuals (consti que no pretenc desvirtuar la importància i necessitat d’eradicar els atemptats arreu del món), d’aquells crims que es produeixen dia a dia a les nostres pròpies administracions públiques (corrupció, suborn, tràfic d’influències, frau fiscal…) i altres crims que per no ser denunciats no prenen rellevància però que són més a prop del que ens pensem (abús i assetjament sexual, discriminació, homofòbia, delictes en l’àmbit de la llar, tràfic de menors…).

 Ja per acabar, posar de manifest que el Dret Penal no és, i no ha de ser l’únic mecanisme de prevenció de la criminalitat, sinó que s’han d’impulsar altres polítiques que puguin reduir-ne l’índex; polítiques anti-discriminació, polítiques socials d’ocupació i benestar i/o polítiques de reparació dels danys de les víctimes d’una forma òptima, ja que l’increment de les penes no tindrà mai, per desgràcia, cap efecte reversible sobre els crims comesos.

Elisenda Lladó i Grimau 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s