Víctor Hugo, al segle XIX, va pronunciar-se dient: “Arribarà un moment en què els països d’Europa s’uniran per formar una fraternitat. Encara que ara ens estiguem matant, això algun dia canviarà, ens unirem sense perdre les pròpies diferències, ens unirem estretament en una unitat superior”.
L’any 1945 Japó va firmar la rendició en la Segona Guerra Mundial i milions de persones van quedar sense casa, sense feina. Alhora l’economia d’Europa s’ensorrava a causa de la destrucció de la infraestructura de la industria europea. Però no només Europa es va veure greument perjudicada, sinó que la Segona Guerra Mundial va tenir una repercussió en tota la humanitat, al pensament, a la raó i a la confiança en la raça humana. Sembla que aquest punt d’inflexió al què es referia Victor Hugo dos segles enrere, el moment en que sorgeix de nou l’impuls de treballar i construir noves relacions entre els diferents països fomentades en la pau, la democràcia, l’Estat de Dret i el respecte per als drets humans.
Per una banda la CECA i les posteriors Comunitats Europees (actualment la Unió Europea) tot i referint-se als mateixos valors de l’Estat de Dret, els elements importants en el seu desenvolupament han estat la política i la integració econòmica.
L’any 1949 mitjançant el Tractat de Londres i com a resultat del Congrés de la Haya es va constituir al 5 de maig el Consell d’Europa com a la primera organització internacional d’integració i cooperació en el marc d’Europa amb seu a Estrasburg.
En els inicis de la Unió Europea aquesta era acusada per un dèficit democràtic en les seves institucions legislatives ja que la majoria de facultats venien atorgades pels diferents Tractats i la única institució directament elegida pels ciutadans de la Unió és el Parlament Europeu.
Les eleccions per a aquesta institució varen sortir l’any 1979 i és la que gradualment ha obtingut més poder i influència en l’estructura de la Unió Europea.
Abans del Tractat de Lisboa hi havia una llista complexa dels procediments legislatius i el rol que tenia el Parlament en aquests, i a partir de les varies reformes com les introduïdes per l’Acta Única Europea de 1986 i pel Tractat de Maastricht l’any 1992 la intervenció del Parlament en aquests procediments ha incrementat. A partir del Tractat de Lisboa el que s’intenta és involucrar més directament els Parlaments nacionals al procés de decisions en el nivell de la UE.
Els seus objectius principals són protegir els drets humans, la democràcia i l’Estat de Dret, promoure el desenvolupament de la diversitat i de la identitat cultural, trobar solucions comunes en els problemes que sorgeixin en el si de la societat europea, i establir uns estàndards mínims per a consolidar l’estabilitat democràtica a Europa.
A partir del dictamen 2/94 de 1996 del TEJ el qual sosté la necessitat de reforma del Tractat Fonamental per a poder permetre l’adhesió de la UE al CEDH s’ens mostra com aquesta adhesió dóna lloc a qüestions d’importancia constitucional.
Estem parlant de drets fonamentals, matèria la qual, en termes de legislació comunitària, és competència exclusiva dels Estats Membres,. Tot i així la Unió Europea va crear la Carta de Drets Fonamentals de la Unió, amb caràcter vinculant després del Tractat de Lisboa, per a recollir la protecció d’aquests drets de les diferents tradicions constitucionals comunes dels Estats Membres, sense que això suposés una alteració en la distribució de les competències entre els Estats i la Unió.
A més a més en l’article 2 del TUE, en la seva última redacció, estableix que la Unió es fonamenta en els valors de la dignitat humana, la llibertat, la democràcia i la igualtat en l’Estat de Dret i el respecte dels drets humans incloent el de les minories i correlativament a l’article 6 en el seu segon punt estableix que la Unió ha d’accedir a la CEDH sense que suposi aquest accés una alteració de les competències de la UE definides en els Tractats.
Així mateix l’any 1993 el Consell Europeu de Copenhaguen va adoptar els criteris per a formar part de la Unió el primer dels quals era que les institucions de l’Estat fossin estables i que garantissin la democràcia, els drets humans, la protecció de minories i en general la protecció de l’Estat de Dret.
Durant aquest procés s’ha hagut de tenir en compte les seves particularitats les quals demanen un anàlisis exhaustiu alhora de fer balanç entre la demanda política per a què la UE s’adhereixi al Conveni, i la seva autonomia dins dels sistema legal europeu per evitar el màxim les repercussions a nivell institucional.
No obstant, la introducció del mecanisme de la Unió com a co-demandada sembla resoldre el conflicte entre la autonomia del dret comunitari i les obligacions a les quals es vincula la UE un cop adherida al Conveni, ja que permet un control extern al seu sistema legal, independent als objectius comunitaris, que pugui responsabilitzar a la Unió pels seus actes més enllà dels possibles recursos interns més restringits com ara el d’anul·lació. Encara que pugui semblar una limitació al principi d’autonomia, l’adhesió té, principalment, efectes externs, ja que pel que fa a les facultats legislatives la Unió podrà continuar legislant d’acord amb les polítiques i objectius que tingui establerts.
Així doncs, s’assolirà un major control per sobre de la Unió pel què fa a la protecció dels drets humans, i que per tant, els seus compromisos polítics, ni siguin un impediment per a la plena protecció efectiva dels drets fonamentals.
Tot i així l’adhesió de la Unió Europea als Conveni Europeu dels Drets Humans, podria suposar un canvi en l’arquitectura europea legal existent. Val a dir que aquesta modificació no afecta a les relacions internes de la Unió Europea i els Estats Membres i organitzacions que en formen part, sinó que es tracta de noves relacions que poden sorgir i que sorgeixen de l’adhesió al Conveni.
Aquesta qüestió la fonamentem en tan que actualment tots els membres de la UE formen part del Consell d’Europa, però no viceversa. És a dir, ens trobarem sota el paraigües del Conveni Europeu dels Drets Humans, Estats Memebres i Estats no-Membres de la unió.
Per tant trobarem que la Unió Europea i el Consell d’Europa ja no només tindran una relació de cooperació “voluntaria”, sinó que es veuran vinculades formalment dins del sistema juridicolegal del Conveni Europeu dels Drets Humans.
No obstant, com hem pogut comprovar, l’acord final estableix que la Unió Europea será tractada, salvant les seves particularitats, de la mateixa manera que totes les altres Altes Parts Contractants, i que, tants els estats que estiguin sota la jurisdicció del TFUE, com els que només estiguin sota el CEDH, a ulls del Tribunal Europeu dels Drets Humans, tindran les mateixes facultats, dret i obligacions per a complir i per a fer valer els drets reconeguts en el Conveni.
Evidentment, aquesta situació d’igualtat suposarà que estats que no són part de la Unió Europea puguin demandar a aquesta organització, sempre i quan la materia del litigi sigui un dels drets reconeguts en el CEDH.
En aquest punt, i personalment, crec que se’ns podria plantejar una nova qüestió pel que fa a l’autonomia del dret comunitari. Si bé es cert que el TEDH serà competent per a conèixer quan es vegi vulnerat un dret fonamental, un Estat no Membre de la UE podria intentar incidir en el dret comunitari sense ser-ne partícep directe, i sense la necessitat de recórrer primer davant del Tribunal de Justícia de la Unió.
Aquesta conseqüència ens porta directament a la relació entre el TEJ i el TEDH en quan a competències per a conèixer dels casos concrets. Per al CEDH, el màxim intèrpret és el Tribunal Europeu dels Drets Humans i si la Unió s’adhereix al Conveni, el Tribunal de la Unió podria sentir-se desplaçat en tan que tot i ser competent per a conèixer dels casos on el Dret de la Unió es vegi implicat, si alhora si veu implicat un dret fonamental reconegut en el Conveni, aquest cas també serà de competència per ratio materiae del TEDH.
Tot i que és cert que a partir de la declaració conjunta dels dos presidents dels diferents tribunals europeus n’extraiem un acord formal en quan a realitzar la interpretació i aplicació del Conveni de forma coherent i convergent, no podem assegurar que aquesta situació no pugui plantejar problemes ja que el Tribunal Europeu de Justícia també ha d’interpretar el dret comunitari en consonància amb els objectius que donen raó de ser a la Unió Europea.
Tanmateix, l’objectiu de l’adhesió és que la única entitat europea que no forma part del Conveni s’hi adhereixi amb la finalitat d’assolir i millorar la protecció dels drets fonamentals als individus. Per aquest motiu, tenint el CEDH com a instrument mínim comú denominador. resulta coherent que ambdós tribunals treballin en la mateixa línia jurisprudencial, ja que les parts Contractants, implicant per tant els seus tribunals corresponents, poden garantir els drets amb una major protecció però no inferior.
Elisenda Lladó i Grimau
